Aquí deixo la resenya de la ruta feta a mitjans d'Octubre del 2006. Després de l'intent d'Ordesa, aquesta va ser la primera ruta circular de 3 dies que he fet!
Resum
Inici: Al costat del pont que hi ha a Espot,(42º 34’ 42’’ N i 1º 05’ 10’’ E)
Fi: Ruta
circular
Temps: 3 dies
Desnivell positiu acumulat: 2060 m aprox.
Desnivell negatiu acumulat: 2060 m aprox.
Nº de pics coronats: 1 (A mitges)
Integrants: José (el meu pare), Carlos
(quasi el meu germà) i Sergi (jo)
Pics coronats:
1
Dit del pic de la Peguera (2843 m)
Observacions: No Cal portar gaire aigua ja que a qualsevol època de l’any en raja un
munt per qualsevol lloc. El tram més sec és el primer, d’Espot fins al refugi
de J.M Blanc, però, encara i així, hi ha molts llocs per collir-ne. Compte a
l’hivern amb els gruixos de neu que es puguin trobar, segurament caldrà portar
material d’hivern com grampons i piolet per travessar el coll de Monestero.
Dades:
PUNT
|
HORA
|
ALTITUT
(m)
|
REFERÈNCIA
|
|
Dia 1
|
Inici
|
11:00
|
1200
|
Inici
|
1
|
19:00
|
2318
|
Refugi
J.M Blanc
|
|
Dia
2
|
1
|
07:30
|
2318
|
Refugi
J.M Blanc
|
2
|
11:30
|
2843
|
Dit del Pic de la Peguera
| |
3
|
18:00
|
1950
|
Refugi Ernest Mallafré
|
|
Dia
3
|
3
|
07:30
|
1950
|
Refugi Ernest Mallafré
|
4
|
10:00
|
2367
|
Refugi
Amitges
|
|
5
|
12:00
|
1950
|
Estany
Sant Maurici
|
|
Final
|
14:00
|
1200
|
Final
|
Ruta:
Descripció: En negre descric la ruta, en blau descric la meva experiència.
Cal remarcar que aquesta fou la segona vegada que feia quelcom més que
anar a buscar bolets a la muntanya, per tant els temps són molt orientatius.
Dia 1: Espot – Refugi J.M
Blanc (11:00 – 19:00)
- Lloc d'inici: Espot (1200 m)
- Hores caminades: 8h
- Acumulat positiu: 1118 m
- Acumulat negatiu: 0 m
- Pics coronats: -
- Lloc final: Refugi J.M Blanc (2318 m)
Després d’entrar a Espot s’ha de travessar seguint les indicacions del
PN d’Aigüestortes fins gairebé sortir del poble. Una mica abans d’arribar al
pont, es pot aparcar en qualsevol dels carrers. Des d'allà, s’ha de travessar
el riu i anar a buscar un carreró que puja amb escales on comencen les marques
del GR.
Com sempre ens hem hagut
de llevar d’hora per recórrer les 4 horetes llargues que hi ha entre casa i el
Pirineu Lleidatà. Aquest cop condueix el meu pare així que arribo bastant
descansat a Espot.
El poble d’Espot em
meravella, típic del Pirineu català. La meteorologia és bona, tot i que
tindríem una sorpresa el segon dia que no ens esperàvem ja que som a mitjans
d’octubre.
El camí puja contínuament
enllaçant trossos de pista per on circulen només els taxis del PN i trossos de
senders molt amples. És una pujada constant fins el Refugi de J.M Blanc i es fa
molt pesada tant pel desnivell (1118 m) com pel paisatge, ja que es puja per
una mateixa vall i el paisatge és bastant igual. Això canvia en arribar als
primers estanys dels lladres, on l’horitzó guanya amplitud en pujar una mica
d’alçada respecte el fons de la vall.
Comencem a caminar endinsant-nos
en els carrerons d’Espot, en no res trobem l’inici del GR que ens enfila per
unes escales cap amunt. Al principi de pujar, ja trobem el primer rierol on emplenem
les cantimplores.
Comencem a pujar sense
descans, no sabíem que el camí del primer dia seria tan dur i pesat ja que molt
del camí transcorre per pistes forestals. De totes maneres, al ser una de les
primeres rutes que feia, el sentiment de petitesa envers aquelles muntanyes
aflorava per si mateix.
Al cap d’unes quantes
hores de caminar, arribem als primers estanys, això ens alegra la pujada i
agafem forces per continuar pujant.
Una vegada arribem al
refugi, descarreguem els trastos. Al final de la travessa ens adonaríem que hem
carregat la tenda de campanya, màrfegues etc per no res...
El meu pare es queda al
refugi i en Carlos i jo anem a investigar una mica pels voltants del refugi per
veure el camí que hauríem d’agafar al dia següent i d’escombrim un dels estanys
més impressionants que he vist en la meva vida, l’estany Negre que hi ha al
costat del refugi de J.M Blanc. A més, ens adonem del regal que ens ha deixat
la meteorologia, una enfarinada que posa un punt de decoració als paisatges muntanyencs
de les fotografies.
Tornem al refugi i ens
preparem per anar a dormir després de sopar. No sense abans dutxar-nos amb
aigua freda al refugi per allò d’estalviar.
La nit la passem com un
calvari ja que, tot i estar l’habitació buida, un dels dos companys bascos no
ha deixat de roncar en tota la nit.
Dia 2: Refugi J.M Blanc –
Refugi Mallafré (07:30 – 18:00)
- Lloc d'inici: Refugi J.M Blanc (2318 m)
- Hores caminades: 10h 30'
- Acumulat positiu: 525 m
- Acumulat negatiu: 893 m
- Pics coronats: Dit del pic de la Peguera (2843 m)
- Lloc final: Refugi Ernest Mallafré (1950 m)
La segona etapa de la travessa és bastant llarga tot i que és la més
maca de les tres etapes. Des de el refugi de J.M Blanc s’ha de vorejar l’estany
fins que s’arriba a l’estany negre. Des d’allà, es voreja l’estany negre i es
comença a pujar amb alguna petita grimpada seguint les marques del GR.
Ens despertem d’hora, si
es pot dir despertar quan passes tota una nit sense clocar l’ull... Sortim quan
encara és mig fosc, però el camí s’identifica clarament.
En no res el meu pare
també descobreix l’estany amb el que ens vam quedar bocabadats el dia anterior
en Carlos i jo.
Des de l’esany surt una
pujada que ens fa suar i parar per descansar, però en parar i mirar enrere
veiem el refugi de J.M il·luminat pels colors de la matinada.
S’han de seguir les marques del GR fins arribar a un cartell on separa
el camí del GR amb un camí molt marcat que puja cap al coll de Monestero.
Continuem caminant fins
que trobem un cartell on s’indica el camí cap al coll de Monestero, un cop
d’ull al mapa i posem rumb cap allà.
El principi d’aquest camí és bastant pla i passa per uns estanys petits
abans de divisar el pic de la Peguera. A partir d’aquí, s’ha de pujar de manera
diagonal la falda de la muntanya fins arribar al coll. Des d’aquí es poden fer
tant el pic de Monestero com el pic de la Peguera.
Al cap d’una estona
arribem a la faldilla del pic de Monestero i comencem a pujar cap al coll a poc
a poc i amb bona lletra ja que el camí està nevat i no caldria fer-se mal.
Una vegada al coll de Monestero, cal baixar fins el començament de la
vall. La baixada té prou pendent i transcorre per un pedregal de roques
petites.
Una vegada arribem al
coll, deixem els trastos amb el meu pare i en Carlos i jo enfilem el pic de la
Peguera amb la idea de coronar-lo. Al cap d’un rato, i veient les condicions de
neu (a les quals no estàvem acostumats), decidim coronar un roc al que anomenem
el Dit del pic de la Peguera (2843 m) i
tornem cap al coll.
Des del coll, baixem per
anar a interceptar la vall. La baixada té molt de pendent i queda a la cara
nord per lo que el sol encara no ha sortit per allà. El meu pare baixa més
ràpid que nosaltres, l’experiència em diria anys més tard que els pals tenien
molt a veure.
A partir d’arribar al començament de la vall, s’ha de seguir el
transcurs de la vall seguint les fites. El camí més complicat transcorre per
uns rocs enormes que s’han d’anar saltant.
Una vegada abaix, el sol
ja escalfa l’ambient i inclús donen ganes de fer un banyet al riu que recorre
la vall.
Anem caminant i seguint la
vall i de tant en tant mirem cap enrere per veure el camí recorregut.
El final del camí, abans d’arribar al refugi Ernest Mallafré, transcorre per
uns prats amples on es troben trossos de camí amb fustes per tal de no
trepitjar el fang.
Per fi arribem al refugi Ernest Mallafré on ens quedem a dormir. Allà em trobo amb un company del meu poble, ja
ho diuen que el món és un mocador.
Abans d'anar a dormir però, baixem a veure l'Estany de Sant Maurici.
Dia 3: Refugi Ernest Mallafré -
Espot (07:30 – 14:00)
- Lloc d'inici: Refugi Mallafré (1950 m)
- Hores caminades: 6 h 30’
- Acumulat positiu: 417 m
- Acumulat negatiu: 1167 m
- Pics coronats: -
- Lloc final: Espot (1200 m)
La tercera etapa de la travessa és dura per la baixada (1167 m), però
val la pena pujar els 417 m per tal de veure el mirador de l’estany de Sant
Maurici i els estanys d’Amitges i la Ratera.
S’agafa el camí que surt del refugi i que voreja l’estany de Sant
Maurici amb direcció el mirador.
La nit ha sigut millor que
la nit passada, tot i que tampoc hem descansat com ens hagués agradat per
alguns roncs.
Avui ja no sortim tant
d’hora, coneixent que el camí no és tan llarg com el del dia abans. Posem
direcció al mirador de l’estany de Sant Maurici per un corriol que transcorre
entre els arbres.
A la vegada que pugem ens
adonem del l’espectacle d’aigua que hi ha en aquest PN, per tot arreu pots agafar
aigua ja que en surt, fins i tot, de les pedres.
Una vegada al mirador, es continua pel camí senyalitzat per arribar al
refugi d’Amitges. La pujada més dura, sens dubte, és el tros de pista que puja
fins el refugi d’Amitges.
Des de el mirador enfilem
cap el refugi d’Amitges, ja no em queda gaire bateria així que no tinc gaires
fotos per documentar el camí, de totes maneres, es un camí curt i les vistes
més espectacular es troben una vegada s’arriba al refugi, quan es pot veure
l’Estany gran d’Amitges i les Agulles d’Amitges.
Comencem a baixar per anar
a buscar el cotxe evitant el GR per no trobar-nos amb gaire gent. No sabíem que
això ens portaria a gaudir d’una cascada espectacular.
El camí acaba vorejant l’estany de Sant Maurici fins el punt
d’informació del PN. Des d’allà, s’ha d’agafar el GR que baixa la vall fins
arribar a Espot.
Una vegada arribem al punt
d’informació de l’Estany de Sant Maurici, comencem a baixar la vall per arribar
fins a Espot. De tant en tant mirem cap a enrere per contemplar d’immensitat de
la vall per on caminem.
Acabem la travessa a
Espot, fets pols del gairebé 1200 m de desnivell negatiu. Aquesta ha sigut la
primera travessa amb èxit després de les incidències d’Ordesa i em comença a
despertar el cuquet de la Muntanya.
En
cap moment havia imaginat que tornaria tantes vegades a aquest Parc Nacional...