Travessa 3 dies a Aigüestortes - Sant Maurici

Aquí deixo la resenya de la ruta feta a mitjans d'Octubre del 2006. Després de l'intent d'Ordesa, aquesta va ser la primera ruta circular de 3 dies que he fet!

Resum

Inici: Al costat del pont que hi ha a Espot,(42º 34’ 42’’ N i 1º 05’ 10’’ E)

Fi: Ruta circular

Temps: 3 dies

Desnivell positiu acumulat: 2060 m aprox.

Desnivell negatiu acumulat: 2060 m aprox.

Nº de pics coronats: 1 (A mitges)

Integrants:  José (el meu pare), Carlos (quasi el meu germà) i Sergi (jo)

Pics coronats:

1 Dit del pic de la Peguera (2843 m)      

                                

Observacions: No Cal portar gaire aigua ja que a qualsevol època de l’any en raja un munt per qualsevol lloc. El tram més sec és el primer, d’Espot fins al refugi de J.M Blanc, però, encara i així, hi ha molts llocs per collir-ne. Compte a l’hivern amb els gruixos de neu que es puguin trobar, segurament caldrà portar material d’hivern com grampons i piolet per travessar el coll de Monestero.

Dades:

	PUNT	HORA	ALTITUT (m)	REFERÈNCIA
Dia 1	Inici	11:00	1200	Inici
	1	19:00	2318	Refugi J.M Blanc
Dia 2	1	07:30	2318	Refugi J.M Blanc
	2	11:30	2843	Dit del Pic de la Peguera
	3	18:00	1950	Refugi Ernest Mallafré
Dia 3	3	07:30	1950	Refugi Ernest Mallafré
	4	10:00	2367	Refugi Amitges
	5	12:00	1950	Estany Sant Maurici
	Final	14:00	1200	Final

Ruta:

Descripció: En negre descric la ruta, en blau descric la meva experiència.

Cal remarcar que aquesta fou la segona vegada que feia quelcom més que anar a buscar bolets a la muntanya, per tant els temps són molt orientatius.

Dia 1: Espot – Refugi J.M Blanc (11:00 – 19:00)

- Lloc d'inici: Espot (1200 m)

- Hores caminades: 8h

- Acumulat positiu: 1118 m

- Acumulat negatiu: 0 m

- Pics coronats:  -

- Lloc final: Refugi J.M Blanc (2318 m)

Després d’entrar a Espot s’ha de travessar seguint les indicacions del PN d’Aigüestortes fins gairebé sortir del poble. Una mica abans d’arribar al pont, es pot aparcar en qualsevol dels carrers. Des d'allà, s’ha de travessar el riu i anar a buscar un carreró que puja amb escales on comencen les marques del GR.

Com sempre ens hem hagut de llevar d’hora per recórrer les 4 horetes llargues que hi ha entre casa i el Pirineu Lleidatà. Aquest cop condueix el meu pare així que arribo bastant descansat a Espot.

El poble d’Espot em meravella, típic del Pirineu català. La meteorologia és bona, tot i que tindríem una sorpresa el segon dia que no ens esperàvem ja que som a mitjans d’octubre.

El camí puja  contínuament enllaçant trossos de pista per on circulen només els taxis del PN i trossos de senders molt amples. És una pujada constant fins el Refugi de J.M Blanc i es fa molt pesada tant pel desnivell (1118 m) com pel paisatge, ja que es puja per una mateixa vall i el paisatge és bastant igual. Això canvia en arribar als primers estanys dels lladres, on l’horitzó guanya amplitud en pujar una mica d’alçada respecte el fons de la vall.

Comencem a caminar endinsant-nos en els carrerons d’Espot, en no res trobem l’inici del GR que ens enfila per unes escales cap amunt. Al principi de pujar, ja trobem el primer rierol on emplenem les cantimplores.

Comencem a pujar sense descans, no sabíem que el camí del primer dia seria tan dur i pesat ja que molt del camí transcorre per pistes forestals. De totes maneres, al ser una de les primeres rutes que feia, el sentiment de petitesa envers aquelles muntanyes aflorava per si mateix.

Al cap d’unes quantes hores de caminar, arribem als primers estanys, això ens alegra la pujada i agafem forces per continuar pujant.

Una vegada arribem al refugi, descarreguem els trastos. Al final de la travessa ens adonaríem que hem carregat la tenda de campanya, màrfegues etc per  no res...

El meu pare es queda al refugi i en Carlos i jo anem a investigar una mica pels voltants del refugi per veure el camí que hauríem d’agafar al dia següent i d’escombrim un dels estanys més impressionants que he vist en la meva vida, l’estany Negre que hi ha al costat del refugi de J.M Blanc. A més, ens adonem del regal que ens ha deixat la meteorologia, una enfarinada que posa un punt de decoració als paisatges muntanyencs de les fotografies.

Tornem al refugi i ens preparem per anar a dormir després de sopar. No sense abans dutxar-nos amb aigua freda al refugi per allò d’estalviar.

La nit la passem com un calvari ja que, tot i estar l’habitació buida, un dels dos companys bascos no ha deixat de roncar en tota la nit.

Dia 2: Refugi J.M Blanc – Refugi Mallafré (07:30 – 18:00)

- Lloc d'inici: Refugi J.M Blanc (2318 m)

- Hores caminades: 10h 30'

- Acumulat positiu: 525 m

- Acumulat negatiu: 893 m

- Pics coronats: Dit del pic de la Peguera (2843 m)

- Lloc final: Refugi Ernest Mallafré (1950 m)

La segona etapa de la travessa és bastant llarga tot i que és la més maca de les tres etapes. Des de el refugi de J.M Blanc s’ha de vorejar l’estany fins que s’arriba a l’estany negre. Des d’allà, es voreja l’estany negre i es comença a pujar amb alguna petita grimpada seguint les marques del GR.

Ens despertem d’hora, si es pot dir despertar quan passes tota una nit sense clocar l’ull... Sortim quan encara és mig fosc, però el camí s’identifica clarament.

En no res el meu pare també descobreix l’estany amb el que ens vam quedar bocabadats el dia anterior en Carlos i jo.

Des de l’esany surt una pujada que ens fa suar i parar per descansar, però en parar i mirar enrere veiem el refugi de J.M il·luminat pels colors de la matinada.

S’han de seguir les marques del GR fins arribar a un cartell on separa el camí del GR amb un camí molt marcat que puja cap al coll de Monestero.

Continuem caminant fins que trobem un cartell on s’indica el camí cap al coll de Monestero, un cop d’ull al mapa i posem rumb cap allà.

El principi d’aquest camí és bastant pla i passa per uns estanys petits abans de divisar el pic de la Peguera. A partir d’aquí, s’ha de pujar de manera diagonal la falda de la muntanya fins arribar al coll. Des d’aquí es poden fer tant el pic de Monestero com el pic de la Peguera.

Al cap d’una estona arribem a la faldilla del pic de Monestero i comencem a pujar cap al coll a poc a poc i amb bona lletra ja que el camí està nevat i no caldria fer-se mal.

Una vegada al coll de Monestero, cal baixar fins el començament de la vall. La baixada té prou pendent i transcorre per un pedregal de roques petites.

Una vegada arribem al coll, deixem els trastos amb el meu pare i en Carlos i jo enfilem el pic de la Peguera amb la idea de coronar-lo. Al cap d’un rato, i veient les condicions de neu (a les quals no estàvem acostumats), decidim coronar un roc al que anomenem el Dit del pic de la Peguera (2843 m) i tornem cap al coll.

Des del coll, baixem per anar a interceptar la vall. La baixada té molt de pendent i queda a la cara nord per lo que el sol encara no ha sortit per allà. El meu pare baixa més ràpid que nosaltres, l’experiència em diria anys més tard que els pals tenien molt a veure.

A partir d’arribar al començament de la vall, s’ha de seguir el transcurs de la vall seguint les fites. El camí més complicat transcorre per uns rocs enormes que s’han d’anar saltant.

Una vegada abaix, el sol ja escalfa l’ambient i inclús donen ganes de fer un banyet al riu que recorre la vall.

Anem caminant i seguint la vall i de tant en tant mirem cap enrere per veure el camí recorregut.

El final del camí, abans d’arribar al refugi Ernest Mallafré, transcorre per uns prats amples on es troben trossos de camí amb fustes per tal de no trepitjar el fang.

Per fi arribem al refugi Ernest Mallafré on ens quedem a dormir. Allà em trobo amb un company del meu poble, ja ho diuen que el món és un mocador.

Abans d'anar a dormir però, baixem a veure l'Estany de Sant Maurici.

Dia 3: Refugi Ernest Mallafré - Espot (07:30 – 14:00)

- Lloc d'inici: Refugi Mallafré (1950 m)

- Hores caminades: 6 h 30’

- Acumulat positiu: 417 m

- Acumulat negatiu: 1167 m

- Pics coronats: -

- Lloc final: Espot (1200 m)

La tercera etapa de la travessa és dura per la baixada (1167 m), però val la pena pujar els 417 m per tal de veure el mirador de l’estany de Sant Maurici i els estanys d’Amitges i la Ratera.

S’agafa el camí que surt del refugi i que voreja l’estany de Sant Maurici amb direcció el mirador.

La nit ha sigut millor que la nit passada, tot i que tampoc hem descansat com ens hagués agradat per alguns roncs.

Avui ja no sortim tant d’hora, coneixent que el camí no és tan llarg com el del dia abans. Posem direcció al mirador de l’estany de Sant Maurici per un corriol que transcorre entre els arbres.

A la vegada que pugem ens adonem del l’espectacle d’aigua que hi ha en aquest PN, per tot arreu pots agafar aigua ja que en surt, fins i tot, de les pedres.

Una vegada al mirador, es continua pel camí senyalitzat per arribar al refugi d’Amitges. La pujada més dura, sens dubte, és el tros de pista que puja fins el refugi d’Amitges.

Arribem al mirador de l’Estany de Sant Maurici i fem les fotos pertinents. L’estany és enorme, però sens dubte no pot competir amb l’Estany Negre que vam veure el dia anterior.

Des de el mirador enfilem cap el refugi d’Amitges, ja no em queda gaire bateria així que no tinc gaires fotos per documentar el camí, de totes maneres, es un camí curt i les vistes més espectacular es troben una vegada s’arriba al refugi, quan es pot veure l’Estany gran d’Amitges i les Agulles d’Amitges.

Des de el refugi es pot anar a veure els estanys dels Barbs i des d'allà, s’agafa el camí que voreja l’estany gran d’Amitges i passa entre els estanys de la Llosa. Aquest camí creua el GR, val la pena agafar-lo per evitar els turistes que fan la volta a l’estany de Sant Maurici pel GR.

Comencem a baixar per anar a buscar el cotxe evitant el GR per no trobar-nos amb gaire gent. No sabíem que això ens portaria a gaudir d’una cascada espectacular.

El camí acaba vorejant l’estany de Sant Maurici fins el punt d’informació del PN. Des d’allà, s’ha d’agafar el GR que baixa la vall fins arribar a Espot.

Una vegada arribem al punt d’informació de l’Estany de Sant Maurici, comencem a baixar la vall per arribar fins a Espot. De tant en tant mirem cap a enrere per contemplar d’immensitat de la vall per on caminem.

Acabem la travessa a Espot, fets pols del gairebé 1200 m de desnivell negatiu. Aquesta ha sigut la primera travessa amb èxit després de les incidències d’Ordesa i em comença a despertar el cuquet de la Muntanya.

En cap moment havia imaginat que tornaria tantes vegades a aquest Parc Nacional...