Vies Ferrades a Corçà

Aquí deixo la resenya de la ruta feta a principis d'Agost del 2012 (08/08/2012) per la zona de la Pertusa. Vam fer 2 vies ferrades per aprofitar que marxavam 3 dies a fer la Pica d'Estats.

Resum

Inici: Pàrking de la Pertusa

Fi: Ruta circular

Temps:  3 hores

Desnivell positiu acumulat: 450 m aprox.

Desnivell negatiu acumulat: 450 m aprox.

Nº de pics coronats: -

Integrants: Alberto, Ester i jo

Pics coronats: -

Observacions: Cal portar una corda d’uns 30 m per possibles escapaments i asseguraments en cas de complicacions, a més de tot el material per fer una via ferrada, és a dir: casc, talabard, dissipador d’energia amb 2 bagues i mosquetons, baga amb mosquetó HMS per descansar i buit (o qualsevol altre sistema per fer un ràpel).

Dades:

No tinc les dades de la ruta, però comentar que és bastant curta, tant la ferrada dels Teletubbies com la ferrada d’Olmo-Soler, crec recordar que vam arribar cap a les 11 i vam dinar a la Ermita així que unes 3 hores.

Ruta: Croquis facilitat per www.jombigwall.com (Equipador de les vies)

Descripció: En negre descric la ruta, en blau descric la meva experiència.

Ferrada 1: Teletubbies (11:00 – 12:00)

- Lloc d'inici: Pàrking de la Pertusa

- Hores caminades: 20 min (Aproximació)

- Acumulat positiu: 150 m

- Acumulat negatiu: 450 m

- Pics coronats: -

- Lloc final: Enllaç amb ferrada Olmo - Soler

Per arribar al pàrking de la Pertusa ens hem de desviar cap a Corçà en arribar al poble d’Àger. Una vegada arribats a Corçà, s’agafa a mà dreta una pista asfaltada que ens portarà cap a la Ermita de la Pertusa i que està marcada com a GR-1. Al final de la pista es troba el pàrking.

La idea d’aquesta ferrada era introduir l’Ester i l’Alberto en aquestes vies. Aprofitant que hem organitzat una excursió per fer la Pica d’Estats i que, Àger ens agafa més o menys de camí, hem decidit fer aquestes ferrades el 1r dia de l’excursió, dormir al refugi de Vallferrera i des d’allà, començar la ruta cap a la Pica.

Anem amb el cotxe de la mare de l’Alberto ja que té tracció a les 4 rodes i ens anirà bé per arribar fins al refugi de Vallferrera. No sortim molt aviat ja que la idea és arribar per dormir al refugi així que calculem per arribar a mig matí a Corçà.

Una vegada al pàrking, el camí s’identifica fàcilment, al costat dret d’un plafó d’informació comença un corriol que baixa. Després d’uns minuts baixant s’han de trobar marques verdes i blanques en forma de punt i, una mica més endavant un cartell metàl·lic que indica la via ferrada.

Continuant el camí, es troba l’inici de la ferrada Olmo-Soler, però s’ha de continuar baixant per trobar l’inici de la ferrada dels Teletubbies (Primer tram amb preses artificials, fàcilment identificables).

En Arribar al Pàrking, preparem el material i una motxilla que porto amb aigua, el dinar i la corda (a més de la crema solar, ulleres de sol, etc). Visualitzem el camí i comencem a baixar. Quan arribem al primer passamà, aprofito per ensenyar a l'Ester i l'Alberto una mica la metodologia de progressió per la via ferrada i la tècnica de ràpel amb el vuit.

L’inici de la ferrada Teletubbies està marcat amb un cartellet i comença d’una forma divertida amb una paret vertical amb preses artificials de colors.

Una vegada es troba l’inici de la via ferrada, aquesta no té pèrdua. S’ha d’anar seguint el cable de vida i les indicacions de la via. És una via curta però dotada de molts tipus d’elements i que té un tram aeri que transcorre per una cresta molt estreta.

La ferrada és curta però molt maca, hi ha parts bastant exposades amb unes vistes al pantà Escanell espectaculars.

Malgrat és Agost i el pantà està una mica sec, les vistes són genials. En quant a la ruta, no puc comentar gaire, la ferrada està molt bé per iniciar-se, hi ha molts elements diferents, inclús una escala que permet que progressem per una cresta.

En arribar a aquest punt, comença la part més interessant de la via i la que, sens dubte, li va costar més a l’Alberto que resulta té una mica de “respecte” a les alçades.

Després d’aquest últim tram, enllacem amb la ferrada Olmo-Soler.

Una vegada s’acaba la part més aèria de la via, es troben les marques que porten a la cruïlla del camí per on s’ha baixat i el començament de la via ferrada Olmo-Soler.

Ferrada 2: Olmo-Soler (12:00 – 13:00)

- Lloc d'inici: Pàrking de la Pertusa

- Hores caminades: 20 min (Aproximació)

- Acumulat positiu: 250 m

- Acumulat negatiu: 0 m

- Pics coronats: -

- Lloc final: Ermita mare de Déu de la Pertusa

La ferrada Olmo-Soler és més aviat un camí equipat amb cadenes i passamans, però no per això és menys entretinguda ja que transcorre per parets i esquerdes en la roca.

Comencem la via després de discutir una mica si la fèiem i no ja que l’Alberto ho ha passat una mica malament en l’últim tram de la via anterior. Al final convenço l'Alberto explicant-li que aquesta via ferrada és més senzilla i no tan exposada, ell s’omple de valor i s’anima a fer-la.

Després d’una estona pujant per cadenes i agafant-nos als passamans, arribem a un lloc on trobem un bidó estanc on escrivim unes línies per si algun dia tornem, trobar aquell escrit i recordar aquest moment.

En una horeta aproximadament s’arriba  a la part més alta de la ferrada que coincideix on s’ubica l’Ermita de la mare de Déu de la Pertusa, al costat del pàrking.

Arribem a l’Ermita i descansem a l’ombra perquè fa una calor considerable. Aprofitem per menjar i agafar forces pel cotxe ja que encara ens queda un rato per arribar al refugi de Vallferrera.

Ha sigut una experiència maca i enriquidora, espero engrescar-los a fer alguna més ja que m’encanten les vies ferrades, tot i que m’espanta una mica la falsa sensació de seguretat que et dona una via ferrada.

Travessa 2 dies a Núria

Començo el meu Blog amb la ressenya de la travessa per Núria que vam fer el pasat 15 i 16 d'Agost de 2011: Queralbs - Puigmal - Bastiments - Queralbs

Resum

Inici: Parking del cremallera de Queralbs

Fi: Parking del cremallera de Queralbs

Temps: 2 dies

Desnivell positiu acumulat: 3000 m aprox.

Nº de pics coronats: 18
Integrants: Sergi i Ester

Pics coronats:

1 Cim de la Dou (2462m)
2 Cim dels Borruts (2673m)

3 Puigmal (2911m)
4 Puigmal Petit de Segre (2810m)           
5 Puigmal de Segre (2843m)

6 Puig del Coll de Finestrelles (2744m)

7 Pic de Finestrelles (2828m)
8 Pic de Núria (2789m)
9 Pic del Coll d’Eina (2771m)

10 Cim del Pic d’Eina (2830m)
11 Pic deNoufonts (2861m)

12 Pic de Noucreus (2799m)

13 Fossa del Gegant (2808m)
14 Pic Superior de la Vaca (2826m)

15 Pic dels Gorgs (2840m)
16 Pic de l’Infern (2869m)
17 Pic de Freser (2835m)

18 Bastiments (2883m)

Observacions: Cal portar molta aigua. El primer dia, des de Queralbs al coll de Noufonts no se’n troba ja que el camí proposat és fa per la carena muntanyosa. A Noufonts se’n pot trobar, però s’ha de baixar fins a la vall. El segon dia, no es troba aigua fins que es baixa el coll de la marrana, se’n podria trobar prop de la cabana de Tirapits però significa baixar fins la vall i tornar a pujar i és un desnivell considerable. S’aconsella portar 5 l d’aigua per persona, 3.5 l pel primer dia i 1.5 l pel segon (ja que el segon es pot recollir aigua del riu després de baixar el coll de la marrana).

Descripcció: En blanc descric la ruta, en blau descric la meva experiència.

Dia 1: Queralbs – Coll de Noufonts (8:00 – 18:30)

Es deixa el cotxe al parking del cremallera de Queralbs. Convé fer-ho ben d’hora al matí perquè la ruta és molt llarga. El primer tram és molt dur ja que s’ha d’anar a buscar la pista forestal d’11.5 km que puja fins al mirador de Fontalba amb un desnivell considerable.

Venim de lluny i arribem tard, comencem la ruta a les 9.00 però decidim fer dit i ens pugen en 4x4 fins al mirador ja que la pujada a Fontalba és d’uns 2800 m. Suposo que el sentiment que tenim de lo insignificants que som quan anem a la muntanya fa que cap de nosaltres ens preguntem els noms, només d’on venim i a on anem. Així doncs, una vegada adalt, ens acomiadem de l’home de Platja d’Aro i de la seva gossa, treiem el mapa i la Brúixola i, tot identificant les muntanyes que ens envolten i la ruta que hem de seguir, ens posem en marxa.

Una vegada al mirador de Fontalba, s’ha d’anar cap a ONO per un camí que ràpidament enfila cap a munt fins que fem el primer cim: Cim de la Dou (2462m). Una vegada aquí, hem de continuar pujant fins coronar el Puigmal (2911m), passant primer però pel Cim dels Borruts (2673m).

Arribem al cim del Puigmal amb ganes, ens ha costat perquè és la primera pujada forta, encara que estem molt animats per continuar la ruta. La gent que ens trobem ens comenta que s’esperen plujes per la tarda (tot i que nosaltres vàrem mirar la meteo i no ho deia). Decidim continuar la ruta ja que hi ha varies vies d’escapada de la ruta definida per Núria si trobem dificultats.

Des de el pic del Puigmal, es baixa per la seva cara NNE i es comença la travessa per la carena de pics que fa frontera entre Catalunya i França. A partir d’aquí, el camí es converteix en una muntanya russa de pujades i baixades coronant pics i baixant fins els colls. S’enllacen llavors els següents pics: Puigmal Petit de Segre (2810m), Puigmal de Segre (2843m), Puig del Coll de Finestrelles (2744m), Pic de Finestrelles (2828m), Pic de Núria (2789m), Pic del Coll d’Eina (2771m), Cim del Pic d’Eina (2830m) y Pic de Noufonts (2861m).

Comencem a coronar pics i pics, pujant i baixant, desitjant que no plogui. Hem deixat de veure gent, només n’em trobat al cim de Puigmal i baixant per enfilar el Puigmal Petit de Segre, aquí ens hem trobat uns nois que, des de l’estació d’esquí de Puigmal 2600 pujaven amb sabatilles i texans... Així doncs, una vegada sols a la muntanya, comencem a jugar amb els núvols baixos i la boira que comença a amenaçar-nos.

A partir d’aquí, comencem a endinçar-nos cada cop més en la boira, comencem a perdre la por de la pluja però creix el neguit de perdre’ns, així doncs, aminorem la marxa dedicant més temps a situar-nos amb el mapa i la brúixola. Sabem que és perillós, però cada cop que assolim un cim, veiem que ens ensortim, això fa guanyar confiança per continuar. Encara tenim l’esperança d’arribar al punt previst per muntar el Bivac i esperem que a l’endemà ens faci bo.

Per fi arribem a un dels pics més famosos de la zona, el Pic de Finestrelles (2828m), la boira ens dona un respir i ens deixa entreveure unes vistes que el primer dia de la travessa no gaudiríem.

Abans d’encarar el cim del Pic de l’Eina ens concedim uns minuts per contemplar l’espectacular torre de l’Eina amb una paret quasi vertical que imposa respecte, però a la vegada pau, trobem un lloc per descansar uns minuts abans de continuar amb la travessa.

Ara si, ja no fem fotos, no es pot, ens ha engolit la boira, Brúixola en mà, avancem amb compte, amb l’adrenalina a flor de pell. La boira i el silenci creen un ambient fantasmal que els Isards, apareixent i desapareixent de la boira, encara fan més incòmode. Veiem formes que es mouen a la boira fins que, en un moment, la boira recula i els veiem fugir correns.

Ens torna a engolir la boira i torna el neguit, les forces comencen a desaparèixer, és l’últim pic però es presenta interminable ja que no veiem a 5 metres. No veiem el cim, només pujem i pujem. Per fi, Brúixola en mà enfilem l’últim tros en direcció N, només queden uns metres segons el mapa però, fins que no arribem, no sabem del cert si queden uns metres o una eternitat. Finalment, arribem, Pic de Noufonts (2861m).

Una vegada s’arriba al cim del Pic de Noufonts, només cal dirigir-se cap a ESE i començar el descens fins el coll de Noufonts on es pot pasar la nit de diverses maneres. Ja sigui a la barraca de Noufonts (situada al començament de la pujada al pic de Noucreus), fent Bivac al mateix coll o baixant fins la vall per resguardar-se del vent.

Encara queda baixar al coll i muntar el Bivac, se’ns fa difícil, explorem la muntanya per veure per on segueix la carena que ens portaria al coll de Noufonts. Reculem el primer intent. No ens podem arriscar a equivocar-nos de direcció, a la segona, trobem el camí correcte i comencem a baixar fins el coll. Una vegada allà, trobem la barraca de Noufonts, però decidim muntar la tenda de Bivac al mateix coll. Hem arribat a les 18:30, després d’explorar la zona, la vall, la barraca, el camí de l’endemà, preparar el terreny, muntar la tenda de Bivac i sopar, se’ns fan es 20:00, ens preparem per dormir i descansar tot allò que puguem per recuperar forces pel dia següent.

Passem una nit tranquila, encara que ens despertem més d’una vegada pel vent que comença a bufar amb força cap a mitja nit, a partir de llavors, tota la nit serà igual. Aprofitem una de les vegades que ens despertem per sortir fora de la tenda, fer un riuet i contemplar el cel. Bon senyal, la boira ha marxat amb la frescor de la nit i ens deixa contemplar les poques estrelles que es veuen al cel per la lluna plena. Continuem dormint fins l’endemà.

Dia 2: Coll de Noufonts – Queralbs (8:30 – 19:00)

A l’endemà cal despertar-se també aviat ja que la tornada és llarga i el descens molt dur. Es continua la ruta en direcció SE, començant la pujada de Noucreus (2799m) i es continua la cresta fins el Pic Superior de la Vaca (2826 m), coronant primer el pic de Fossa del Gegant (2808m) i des d’on es pot gaudir de les vistes dels estanys de Carançà.

Ens llevem de bon matí però sense preses, per gaudir del que la natura ens regala, un paisatge extraordinari, vam arribar amb una boira que no ens deixava veure el que teniem davant i el que tenim davant són 2 valls espectaculars, una d’elles (la que queda en direcció SO) sembla un precipici per on puja serpentejant el GR, l’altre vall és més suau, amb vaques i isards pastant de bon matí a la vora del riu que neix de les muntanyes. Sembla que avui sí, avui podrem gaudir de les vistes que només es troben en aquests paratges.

Enfilem cap al pic de Noucreus, la primera pujada del dia amb un sol que encara no escalfa i un vent que encara bufa amb força. Continuem amb l’estratègia del dia anterior, seguir la carena. Caminant no parem de trobar-nos isards, ramats de 30, 40, 50... Aquesta vegada més lluny de nosaltres ja que no ens amaga la boira del dia anterior. Continuem caminant i per fi veiem Núria, el monestir, la nostra via d’escapada si les coses es posen massa dures, avui però, ho veiem amb més energia, fa un bon dia i hem dormit prou bé, emprenem la ruta sense haver fet 2 hores de cotxe llevant-nos a les 5.30 del matí com el dia anterior.

Continuem caminant per coronar el pic de Noucreus, un lloc que fa pensar en la noblesa de la muntanya, en lo dura que pot arribar a ser i el respecte que se li ha de tenir, tot això ho desperta l’agrupació de les creus al cim. També fem una mirada enrere, cada cop que mirem enrere ens espantem veient d’on venim. Un llarg camí, una gran travessa...

Una vegada es corona el Pic Superior de la Vaca, la carena es bifurca deixant al mig la cabana de Tirapits, s’ha d’agafar llavors la carena que queda al NEper encarar el Pic dels Gorgs (2840m) i Pic de l’Infern (2869m) tot i que després de fer el pic de l’infern s’ha de recular fins el coll per baixar fins al Pic de Fressers (2835m), últim pic abans de coronar Bastiments (2883m). Una vegada es corona Bastiments, s’ha de baixar fins el coll de la marrana i descendir per la cara SO en busca del riu fresser.

Arribem al Pic Superior de la Vaca i continuem recte cap a un ramat de cavalls, hipnotitzats pels seus músculs i els seus nobles moviments, no ens adonem que ens estem equivocant de camí fins que veiem a l’esquerre la cabana de Tirapits i divisem el camí correcte. Llavors reculem i encarem l’infern.

Comencem a pujar i ens adonem de perquè es diu pic de l’infern, la pujada és complicada, molta roca, moltes pedres, però com que encara ens veiem amb força, decidim no continuar pel camí que voreja la cresta per la seva besant francesa sinó que continuem enfilats a la cresta grimpant una mica per arribar al Pic dels Gorgs i d’allà cap al coll. Una vegada al coll, deixem les motxilles i pujem sense pes per coronar el pic de l’Infern. Unes vistes que valen la pena, sobretot per veure de tu a tu la mole de Bastiments.

Descendim l’infern i pujem fins el Pic de Fressers, un pic fàcil, però que ens dibuixa el que serà la resta del camí fins a Bastiments, un cúmul de roques i pedres juganeres que ens fa posar tots els sentits en no trepitjar malament. Una vegada  encarem Bastiments, tornem a mirar enrere per veure una altre perspectiva del Pic de l’Infern.

Només queda l’últim pic, ens veiem amb forces, no parem per menjar, només barretes energètiques que ens donen l’energia instantània per assolir els reptes que sens posen per davant. Arribem a Bastiments, tornem a veure gent, ens adonem que no estem sols a la muntanya,  des de el dia anterior al migdia no havíem trobat a ningú però Bastiments és un Pic molt famós per a que no ens trobéssim ningú. Tothom el puja pel coll de la marrana i els companys ens miren extranyats preguntant-se d’on venim. Algú trenca el gel i ens ho pregunta, no donen crèdit.. 

Abans de baixar cap al coll, em prenc un minut per reflexionar, m’encanta aquesta zona, hi tornaré, se’m desperta una nova idea, la pròxima vegada han de caure el Pic de la Dona i Gra de Fajol... Després de recuperar l’alé, baixem cap al coll de la marrana per començar la baixada. Baixem seguint el GR fins a creuar el Freser i continuem seguint-lo per la vall fins que arribem al refugi de Coma de Vaca. És un camí llarg d’unes 3 hores, mirem al cel i s’està començant a tapar, ens recorda a la tarda del dia anterior, sort que ja no estem tan amunt i podem fugir de la boira. Hem canviat els núvols i els isards per les vaques i el riu.

Una vegada s’arriba al riu, només queda seguir-lo, descendir la vall fins al refugi de Coma de Vaca i, una vegada allà remuntar altura per sortejar un roc gegant al costat del refugi i flanquejar la vall a uns 300 metres en vertical del riu. Al cap d’una estona, el camí baixa per creuar-lo. Després de creuar-lo (uns 15 minuts després del pont) hi ha un cartell que senyala el camí cap a Ribes del Freser o cap a Queralbs, s’ha de continuar pel camí de Queralbs fins la central elèctrica des d’on surt un camí asfaltat fins la carretera que puja cap al parking del cremallera.

Mengem quelcom al refugi de Coma de Vaca, són les 15:30 i tenim ganes d’arribar al cotxe, pensem que la baixada seria ràpida, però ens trobem un cartell que ens torna a la realitat dient-nos que hi ha 4 hores fins arribar a Queralbs. Ens omplim d’energia i remuntem altura per sortejar el roc gegant al costat del refugi, a partir d’aquí tot fa baixada, però ja portem molt de desnivell negatiu i els genolls comencen a patir. Per fi arribem a l’alçada del riu, després de creuar-lo el camí és més planer fins a la central elèctrica, ens entren ganes de banyar-nos al riu però també tenim ganes d’arribar al cotxe per tornar a casa. Arribem al cotxe a les 18:30 i, després de recollir, partim de Queralbs a les 19:00.

Ens agafem uns minuts al cotxe per reflexionar nosaltres mateixos i no parlem de la fita assolida. Una vegada hem reflexionat, ens tornem bojos d’alegria, enrere han quedat 18 pics, 2 dies interminables, vistes espectaculars, adrenalina, esforç... La superació de nosaltres mateixos, el assolir els nostres límits i superar-los, els genolls ja no responen però és igual, hem arribat, hem aconseguit el que volíem, el que ens havíem proposat tot i les inclemències del temps. 

Ha sigut una empresa difícil, m’ha tocat prendre moltes decisions, mantenir la calma i descobrir els camins correctes. Aquesta experiència m’ha fet guanyar confiança en mi mateix, en les meves possibilitats a la muntanya. M’ha fet adonar de lo important que és portar el refugi de Bivac a sobre i la tranquilitat que això dona. He aprés molt i això li dona un valor afegit a la sortida de 2 dies que hem fet.

Estem baldats però a mi ja se’m fica al cap una idea: Tornar a la muntanya, on em sento lliure, on em trobo a mi mateix, on no tinc límits...

Travessa 3 dies a Aigüestortes - Boí

Aquí deixo la resenya de la ruta feta a finals d'Agost del 2010 (24/08/2010) pel Parc d'Aigüestortes. La travessa la vam fer en Carlos i jo i esperàvem arribar fins a Saboredo.

Resum

Inici: Embassada de Sallente, a uns 7 km de Cabdella, Lleida (40º 32’ 24’’ N i 0º 59’ 27’’ E)

Fi: Ruta circular

Temps: 3 dies

Desnivell positiu acumulat: 3000 m aprox.

Desnivell negatiu acumulat: 3000 m aprox.

Nº de pics coronats: 2

Integrants: Carlos i jo

Pics coronats:

1 Cap de les pales de Colomina (2671 m)                                            

2 Pic de Vidals (2904 m)

                                                              

Observacions: Al trobar-se al PN d’Aigüestortes, trobem aigua sovint a l’estiu, a l’hivern, s’haurà d’anar amb compte ja que sol estar nevat i és més complicat trobar aigua ja que la ruta transcorre per cotes altes. A l’hivern cal portar material d’hivern ja que sol estar tot nevat.

Dades:

	PUNT	HORA	ALTITUT (m)	REFERÈNCIA
Dia 1	Inici	11:00	1800	Embassada de Sallente
	1	11:15	2164	Estany Gento (Telefèric)
	2	12:30	2415	Refugi Colomina
	3	14:00	2671	Cap de Pales de Colomina
	4	15:30	2904	Pic de Vidals
	5	17:00	2415	Refugi Colomina
Dia 2	6	8:00	2415	Refugi Colomina
	7	9:00	2315	Cabana d'Estany Tort
	8	11:00	2666	Collada dels Gavatxos
	9	14:00	2424	Portarró d'Espot
	10	15:30	2064	Mirador de l'Estany
	11	17:00	2367	Refugi d'Amitges
Dia 3	12	8:00	2367	Refugi d'Amitges
	13	9:30	2064	Mirador de l'Estany
	14	11:00	2424	Portarró d'Espot
	15	13:00	1987	Refugi Estany Llong
	16	14:30	2350	Estany Delluí
	17	15:00	2577	Collada Delluí
	18	16:00	2315	Cabana d'Estany Tort
	19	18:00	2164	Estany Gento (telefèric)
	Fi	18:15	1800	Embassada de Sallente

Ruta:

Descripció: En negre descric la ruta, en blau descric la meva experiència.

Dia 1: Sallente –Refugi Colomina (11:00 – 17:00)

- Lloc d'inici: Parking Embassada de Sallente (1800 m)

- Hores caminades: 6h

- Acumulat positiu: 1104 (364 en telefèric) m

- Acumulat negatiu: 489 m

- Pics coronats: Cap de Pales de Colomina (2671), Pic de Vidals (2904)

- Lloc final: Refugi Colomina (2415 m)

Per arribar a l’embassada de Sallente, s’ha d’anar fins a La Pobla de Segur, d’allà agafar la N-260 fins a Santerada on comença la carretera L-503 que ens deixarà a l’embassada després de passar els pobles de La Pobleta de Bellver, La Torre de Cabdella i Cabdella.

Des de l’embassada de Sallente, es pot agafar un telefèric que remunta uns 364 m i que porta fins l’estany de Gento. En el següent link es troba tota la informació relativa a aquest telefèric (orígens, tarifes, horaris, etc): http://www.vallfosca.net/teleferic.php

Avui no ens hem aixecat tan d’hora, ens ho prenem en calma ja que tenim intenció de dormir a la cabana de l’estany tort i, agafant el telefèric, es fa en un moment. Carreguem els trastos al Saxo i, carretera i manta (des de Tordera hi ha un bon tram...), cap a la Vall Fosca.

Un cop a l’estany de Gento, hi ha 2 camins per arribar fins al Refu de Colomina, un dóna més volta i va a buscar el GR. L’altre, puja pel dret al costat esquerre de l’estany. Aquest últim és més recomanable, té millors vistes i és bastant més ràpid encara que la pujada sigui dura.

Arriben a mig matí a l’embassada de Sallente, aparquem i fem temps al bar i a la botiga fins que ens criden per pujar al telefèric. Podríem pujar caminant, però pel preu que té (almenys quan hi vam anar), val la pena agafar-lo i estalviar-te un hora de pujada. El telefèric ens deixa a l’Estany de Gento, des de allà, hi ha 2 camins per anar al Refu de Colomina, un que puja vertical al costat de l’estany i l’altre que agafa va a buscar el GR. Nosaltres tirem pel dret i en una horeta i poc ens hi plantem.

Un cop som al Refu de Colomina, demanem informació per l’estat de la cabana de l’estany tort i ens diuen que millor no passem la nit allà, que és un cau i passarem fred. Després de valorar-ho una bona estona i fer trucades a diferents refus per veure si tenien lloc per nosaltres, decidim deixar els trastos a Colomina i passar la nit allà i destinar la tarda a fer alguna excursió per la zona.

Des de el refugi de Colomina, es poden fer varies excursions. La que es proposa en aquesta ressenya és fer el Pic de Vidals (2904 m) passant pel Cap de les Pales de Colomina (2671 m). El camí comença al refugi, i voreja l’estany de Colomina per l’esquerre (no s’ha de seguir el GR, sinó travessar-lo per anar a buscar la petita carena que puja a la muntanya que puja des de l’estany). Una vegada es troba la petita carena, s’ha de pujar fins el cim.

Decidim pujar el cim que queda just darrera del refu i l’estany de Colomina. El camí és molt senzill i, sense pes, es fa en un moment. Mentre pugem, trobem un trio d’escaladors pujant el Cap de les Pales de Colomina. Una vegada arribem al cim, les vistes al refugi són espectaculars.

Des de el Cap de les Pales de Colomina, es pot identificar perfectament el pic de Vidals mirant cap al Oest-Norest. El camí es visualitza molt ràpid. Simplement s’ha de baixar el Cap de les Pales de Colomina i anar a buscar el corriol que passa entre els estanys dels Vidals d’Amunt. Des d’allà pujar la collada dels carboners i, un cop a la collada, trencar a mà dreta cap al pic de Vidals que presenta una pujada accidentada de rocs però que no presenta cap dificultat.

Sens ha fet molt curta la pujada al Cap de les Pales de Colomina i decidim allargar l’excursió fent el Pic de Vidals. Continuem pel camí que ens ha portat al cim del Cap de les Pales i baixem fins anar a buscar uns estanys que ens queden al Nord-oest. El camí és molt curiós ja que passa entre dos estanys que descansen a la faldilla de la collada dels carboners. Des d’allà, es presenta una pujada imponent però que, xino-xano, es fa en una mitja horeta.

En arribar al cim, fem les fotos de rigor, un pipi i no ens estem gaire estona ja que s’està aixecant vent i comença a baixar la temperatura. Comencem a baixar pel mateix camí vigilats per uns aguilots que no paren de sobrevolar els nostres caps.

Un cop passats els estanys, en comptes de tornar a pujar al Cap de les Pales de Colomina, es flanqueja el cim per l’esquerre per anar a buscar el GR que s’intercepta a l’estany de Mar i es segueix fins arribar al Refugi de Colomina.

Quan arribem a l’estany de Mar, trobem unes vistes genials, en arribar a casa me n’adono que hauria d’haver parat una mica més d’atenció en l’enquadrament de la foto ja que podria haver quedat molt millor amb el paisatge que teníem darrera...

En arribar al Refugi, planifiquem la ruta de demà i descansem bé per la dura jornada de l’endemà.

Dia 2: Refugi de Colomina – Refugi d’Amitges (08:00 – 17:00)

- Lloc d'inici: Refugi de Colomina (2415 m)

- Hores caminades: 9h

- Acumulat positiu: 654 m

- Acumulat negatiu: 702 m

- Pics coronats: -

- Lloc final: Refugi d’Amitges (2367 m)

La segona etapa de la travessa és molt llarga, travessa el parc nacional de sud a nord, pujant la collada dels gavatxos, el Portarró d’Espot i la pujada d’Amitges. La ruta comença al refugi de Colomina, s’agafa el GR que passa a prop de l’estany en sentit oest. En arribar a l’estany tort (un estany enorme, es segueix el camí ben marcat que va per la riba de l’estany fins arribar a una roca enorme on es troba la cabana de l’estany tort.

Hem passat molt bona nit, encara teníem al cap alguna de les nits que vam passar als refus d’Aigüestortes en la Travessa 3 dies Aigüestortes - Sant Maurici. Ens posem a caminar ben d’hora, després d’esmorzar fort. Anem a buscar el GR que ens va portar al refu el dia abans i el seguim fins l’estany tort. És un camí agradable amb unes vies de tren petites molt antigues. En arribar a l’estany tort, ens quedem meravellats per la magnitud de l’estany. Poc després de torbar l’estany, trobem una roca enorme i la inspeccionem.

Trobem una entada a la roca i entrem en un petit refugi que deduïm és la cabana de l’estany tort.

Des de la cabana, aixequem el cap i veiem la ruta que hem de seguir per pujar la collada dels gavatxos. Encara queda molt de caminar!

Des de la cabana, el camí continua essent clar, s’identifica clarament el Pic del Subenuix (2949) i la collada dels gavatxos. El camí transcorre entre basses i estanys, entre ells el de Cubieso. La pujada a la collada es fa eterna ja que és molt vertical.

Continuem pel camí que hem dibuixat amb la ment i el dit per plantar-nos al peu de la collada dels gavatxos, no sense abans fer una mirada enrere i veure l’estany Cubieso i el Pic Tort a la nostra esquena. La conjura entre el sol, els núvols i les hombres ens regalen una instantània increïble.

Una vegada al peu de la collada, mengem una mica per recuperar forces, mirem el rellotge i cap amunt! Tota la gent que ens hem trobat pujaven per la collada de Delluí, suposo que la dels gavatxos no és tan coneguda, o ho és massa i per lo vertical que és la gent no hi va gaire!

Una vegada adalt, descansem una mica, ha sigut dura la pujada, hem hagut d’anar parant per recuperar l’alè i a la cota alta de la collada, el sol ens regala unes estones de rajos calentets. Enrere queden els núvols alts.

Una vegada s’ha pujat la collada dels gavatxos, el camí ja no és tan clar, s’ha d’anar enllaçant els estanys de la vall de la coma de pescadors però no està gaire indicat així que més val deixar les fites i intuir el camí més adient. A l’últim estany (Basses de les Granotes), quan es pot veure l’estany llong, cal trencar cap al Nord-est i enfilar el Portarró d’Espot.

Baixant comencem un repte, ens fixem massa en les fites i intentem seguir-les però es perden cada dos per tres i avancem lents i intentant assegurar les passes. En una d’aquestes trepitjades, malauradament en Carlos trepitja malament i es fa mal al peu així que redefinim la ruta i anirem a dormir a Amitges en comptes d’anar fins a Saboredo. Això farà que no veiem tan tros del parc però ja va bé perquè la ruta era massa ambiciosa.

Una vegada arribem a l’últim estany, ja veiem el camí que puja al Portarró d’Espot i semblen les rambles, un munt de gent que suposem venen de l’estany de Sant Maurici, la part més turística del parc. Abans d’anar a buscar el camí, també es pot veure l’estany llong, on va a parar l’altre part del camí del Portarró.

Pugem el Portarró d’Espot, és una pujada bastant suau, es nota que sol fer vent per aquesta zona perquè està molt arrodonida i la dominen prats per on pasturen les vaques sovint. En aquesta pujada em faig un tall al dit de la mà... Serà la últia vegad que porti llaunes de sardina amb tapa dura...Després de pujar el Portarró d’Espot, el baixem per la Coma d’Aiguabella i anem fins al mirador de l’estany de Sant Maurici, on es veuen els Encantats presidint l’horitzó.

En aquesta zona el camí està molt senyalitzat ja que aquesta zona és molt turística així que només s’ha de seguir el camí fins enllaçar el GR i d’aquí agafar la pista que puja al refugi d’Amitges.

Per fi arribem a la pujada d’Amitges per la pista forestal per on circules els 4x4 del parc. En aquest cas, són les Agulles d’Amitges les que presideixen aquest horitzó. Ens preguntem si hi haurà lloc ja que en aquesta època de l’any sol haver-hi molta gent al parc.

Arribem al refu i els hi comentem el que ens ha passat. El refu està ple, però ens deixen quedar-nos al menjador amb uns matalassos i unes mantes. A l’endemà ens adonaríem que és el millor que ens podia passar ja que de ben segur hi havia algú que roncava a les habitacions si el refu estava ple....

Dia 3: Refugi d’Amitges – Refugi de l’Estany Llong - Embassada de Sallente (08:00 – 18:15)

- Lloc d'inici: Refugi d’Amitges (2367 m)

- Hores caminades: 10 h

- Acumulat positiu: 950 m

- Acumulat negatiu: 1517 m (364 m en telefèric)

- Pics coronats: -

- Lloc final: Parking de Sallente (1590 m)

La tornada repeteix un tram de camí fins el Portarró d’Espot. Una vegada allà, es baixa fins l’estany Llong on es troba un refugi guardat també bastant turístic per la possibilitat de pujar en taxi 4x4.

Ens aixequem ben d’hora ja que no sabem com respondrà el peu de’n Carlos a la ruta. Esmorzem i enfilem el mateix camí que vàrem fer el dia anterior però en sentit contrari. La ruta ideal hagués sigut per l’estany Redó pel Portell de Crabes, però amb les condicions en que ens trobem preferim repetir el camí fins el Portarró d’Espot.

Comencem la baixada per la pista forestal d’Amitges, té bastant pendent i un munt de pedres per a que els 4x4 es puguin agafar bé. El peu de’n Carlos ho passa malament en aquesta baixada i ens temem el pitjor. Poc després ens adonaríem que aguantaria i arribarem bé al cotxe.

En aquest tram del viatge no tirem gaires fotografies ja que el camí el vam fer el dia anterior, i tampoc en vam fer a l’estany Llong ja que quan vam arribar hi havia molta gent i la il·luminació tampoc era l’adequada. Riem una estona al veure’ns allà, suats, amb olor a suat de fa 2 dies i trobar-nos a la gent que puja amb cistells per fer un pícnic, amb sabatetes i jerseis lacoste... Si, faran un pícnic bo, però no coneixen res del parc...

Just a l’alçada del refugi de l’estany Llong surt un camí indicat cap a l’estany Delluí. Es reconeix fàcilment ja que només hi ha 2 opcions, o el camí gran, és a dir, pista forestal per on venen els taxis 4x4 o un corriol que s’endinsa en el boc. S’ha de seguir aquest corriol que fa una volta flanquejant les muntanyes fins trobar una vall que mor a l’estany Delluí i a la seva collada.

Després de menjar una mica al refu de l’estany Llong, continuem el camí per anar cap a l’estany Tort i, des d’allà, tornar cap al cotxe. Per tornar cap a l’estany Tort hi ha 2 camins, la collada dels Gavatxos o la collada de Delluí. Ja que la dels gavatxos la vam fer el dia anterior, decidim fer una mica més de volta i anar per l’estany de Delluí i la seva collada.

És un camí un pel llarg, sense gaire desnivell, cosa que fa que sigui bastant agraït caminar per allà i anem a bon ritme. Al cap d’una estona de veure uns paisatges plens de muntanyes, trobem l’estany Delluí.

En aquest estany ens estem una estona ja que les vistes són espectaculars i aprofitem per agafar forces abans de pujar la collada.

La collada és una pujada amb força desnivell i que es fa xino-xano tot zigzaguejant. Encara que tingui desnivell, és bastant més agraïda que la dels gavatxos així que en aquest punt descobrim perquè tothom anava per aquí el dia anterior.

En arribar a la cota més alta de la collada, el camí de baixada s’identifica clarament, és bastant còmode així que es fa molt ràpid. En aquest moment em separo una estona de’n Carlos baixant corrents per fer-li una foto des d’abaix amb tota la collada de Delluí de fons.

Arribats en aquest punt, es torna a recórrer el mateix camí que el dia anterior fins la punta de l’estany Tort, punt on s’intercepta el GR que porta cap al refugi de Colomina (camí del dia anterior) o que porta cap al Pla de la cort (camí que s’ha d’agafar per tornar a l’estany de Gento). Es segueix el GR en sentit al Pla de la cort fins trobar el trencall indicat que senyala l’estany de Gento.  Una vegada a l’estany, hi ha 2 opcions, agafar el telefèric per baixar fins l’embassada de Sallente o baixar pel camí.

Com en totes les rutes, quan s’està arribant al final i tornes a veure el paisatge de l’inici de la travessa, se’t cauen al damunt tots els kilòmetres que portes caminats, els kilograms que portes a l’esquena i comences a tenir ganes d’arribar al cotxe.

Tornem a passar per la cabana de l’estany tort, tornem a entrar per veure si hi ha indicis d’activitat i, efectivament, trobem una tenda de campanya muntada dintre de la cabana.

La resta del camí el fem bastant a la idea, tot i que les forces ja no acompanyen gaire. En l’últim tram, el que baixa fins l’estany de Gento on es troba el telefèric, m’avanço per anar comprant els bitllets per quan arribi en Carlos pujar directament al telefèric ja que no hi ha gaires freqüències. Serà una de les primeres vegades que corri per la muntanya, quí sap?, potser en uns anys em dedico a córrer per la muntanya en comptes de fer-ho per asfalt…

En arribar a l’estany de Gento, ens trobem amb una de les persones més antipàtiques que he conegut mai. No sé si era política d’empresa o què, però es veu que tenen preferència les persones que han comprat anada i tornada, encara que no siguin a l’hora a la que surt el telefèric. I el tiu no ens dona cap facilitat per poder pujar, i això que només som 2 persones i una d’elles té mal al peu… El respecte no s’hauria de perdre mai, encara que cobris poc o estiguis fins els nassos de la teva empresa, la resta de gent no té cap culpa. No el vam engegar perquè en Carlos ja no estava per caminar més, sinó, l’hauríem engegat i hauríem baixat caminant…

Una vegada arribem al cotxe, encara ens queda un llarg camí cap a casa. Revisem les fotus i comentem la Travessa que, com sempre, no ens ha decepcionat.  El parc d’Aigüestortes sempre et deixa un bon sabor de boca i és bo deixar quelcom sense veure per tornar-hi. Segurament la pròxima vegada que hi vagi, l’objectiu serà visitar la zona de Saboredo.

Per cert, en no res el peu de’n Carlos es va recuperar bé i no va ser res! Això sí, devia ésser dur caminar amb un esquinç tantes hores i pels camins per on anàvem!